Els camps d'extermini del segle XX

Els camps d'extermini apareixen a partir i durant la Segona Guerra Mundial i fa seixanta-dos anys que l'exèrcit roig va alliberar Auschwitz-Birkenau al sud de Polònia, un dels principals camps d'extermini del segle XX. Els soviètics van trobar-hi 84.000 supervivents en el vast complex exterminador.

Els camps de concentració no van ser pas un invent nazi, els britànics ja els havien usat a Sud-àfrica durant la Segona Guerra de Bóer; els espanyols els van fer servir contra els cubans durant la Guerra d'independència de Cuba, els camps de concentració nazis Dachau i Oranienburg eren molt similars als camps usats per britànics, espanyols... però els camps posteriors nazis van ser els que van suposar la diferència: Treblinka, Sobibor, Belzec, Chelmno i Auschwitz-Birkenau. Aquests camps no eren de concentració sinó d'extermini. L'únic motiu de ser-hi tancat era per morir-hi, no per treballar-hi ni per estar aïllat. A més, els nazis van usar la tecnologia punta per dur fins al final de l'extermini els qui ells consideraven indesitjables: els jueus europeus.

El major camp d'extermini va ser el d'Auschwitz-Birkenau, era el que tenia la tecnologia més avançada, amb cambres de gas capaces de matar fins a vint mil persones al dia amb el gas Zyklon B. Auschwitz va obrir el 1940 com a camp de presoners polonesos, però arran del compromís de la Solució Final, el 1942 va ser reformat per convertir-lo en l'infern sobre la Terra, quan el 27 de gener de 1945 l'exèrcit roig va arribar a Auschwitz, un milió cent mil persones ja hi havien estat assassinades, el 90% d'elles eren jueus. En la història de les nostres civilitzacions hem tingut altres casos de matances de milions de persones, però allò que té de diferent l'holocaust és la seva eclosió en l'era de la informació, la seva realització per part d'un poble (l'alemany) històricament dominat per altres potències europees i que, per tant, hauria d'haver après què significa ser perseguit o haver patit una matança sagnant com la de la Guerra del Trenta Anys i haver afectat el poble jueu. Que un poble civilitzat i culte com l'alemany es deixi arrossegar a la barbàrie mostra el nou poder dels mitjans de comunicació de masses, que reparteixen la culpa a tothom de manera que ningú és innocent però ningú és tampoc del tot culpable. És a dir, la matança de jueus es feia com l'activitat d'una empresa industrial, en què ningú és totalment responsable del producte final, uns treuen els jueus de casa, els altres els porten en tren, uns altres els amunteguen en camps, d'altres els ofeguen en gas, uns altres n'aprofiten el cabell, les dents o el greix i uns altres en cremen les restes. I tot plegat i dirigit per baixets funcionaris amb ulleretes rodones que no són gaire xerraires ni tenen sentit de l'humor.

I la víctima de totes aquestes crueltats, el poble jueu, no ha restat indiferent de fer-los desaparèixer del planeta. El 1942 hi havia uns dotze milions de jueus de Londres a Vladivostok. El 1945 només en quedaven sis milions. La barreja cultural, religiosa, ètnica, i familiar que és el judaisme ha destacat sempre per la seva capacitat cultural i científica. No hi ha cap altre grup nacional, ètnic, cultural o religiós que tingui avui un percentatge similar de premis Nobel, ni tingui tants líders polítics, comunicatius o empresarials. Tot un èxit de supervivència en les condicions més difícils. Aquesta resistència provoca, molt d'odi encès per l'enveja o la necessitat de notorietat pública. És una vergonya que encara hi hagi gent que nega l'existència de l'Holocaust.